-Primer de tot, com definiria el concepte woke?
-El concepte woke neix del llenguatge vernacle de les comunitats afroamericanes, que el fan servir des de mitjan segle passat. Woke reflecteix la idea de despertar, d’estar despert, de ser conscient, sobretot davant el racisme als Estats Units d’Amèrica. La paraula woke es comença a popularitzar a partir del moviment Black Lives Matter (2013), i és a partir d’aquesta segona dècada del segle actual que la dreta dels EUA se n’apropia per estigmatitzar el concepte.
-A què vincula l’èxit d’aquesta estigmatització?
-En el moment en què els moviments feministes, antiracistes i LGTBI comencen a agafar volada aquest fet genera una reacció contrària no només en la dreta, sinó també en una part de l’esquerra. De fet, el que estem veient ara és el que es coneix com un fenomen de convergència. Convergència no vol dir, només, que diversos actors es posin d’acord de diferents maneres per atacar un moviment, sinó que també es crea un marc en què es facilita que alguns factors convergeixin. I el que trobem és que tant des de la dreta com des de l’esquerra, totes aquelles persones –sobretot homes, blancs i heterosexuals–, en el moment en què aquestes lluites feministes, antiracistes, LGTBI, etc. els interpel·len d’una manera que ells se senten atacats, comencen a moure el marc del woke per a dibuixar la idea d’una persona que no s’implica en les lluites materials, sinó en les lluites d’identitat. Quan, en realitat, històricament, se sap que identitat i materialitat van juntes: si no reconeixen la teva identitat, no reconeixen la teva existència i, per tant, no et garantiran els recursos necessaris per satisfer les teves necessitats materials. El woke té tirada perquè tant la dreta com una part de l’esquerra se senten incòmodes amb tots aquests discursos antiracistes, feministes i LGTBI que cada vegada tenen més força.
-Diu que la dreta i una part de l’esquerra utilitzen aquest concepte amb la intenció de desprestigiar, però el marc mental que es crea amb aquest desprestigi afavoreix clarament la dreta...
-Sí. Afavoreix el marc mental de la dreta perquè, evidentment, la dreta vol conservar l’statu quo, que és racista, classista, lgtbifòbic, masclista, etc. El que passa amb l’esquerra és que una part d’aquest espectre, que no han fet cas durant cinquanta anys al fenomen feminista –tant en la vessant activista com en la cultural, en la social i en la política–, manté encara la idea que cal defensar la classe obrera i que un obrer és un senyor que treballa en una fàbrica a Manchester, per posar un exemple. I en realitat, una treballadora sexual, una netejadora o una treballadora de les fàbriques del tèxtil de Bangladesh també són classe obrera. Però com que alguns tenen la idea que la veritable lluita és la dels homes blancs i limiten la classe obrera a l’home blanc, això reforça el marc de la dreta, perquè aquest plantejament ni tan sols respon a les necessitats de classe, que és l’àmbit tradicional de l’esquerra. Per tant, és un win-win per a la dreta.
-En quin moment pensa que va arribar a la política del país?
-No es pot dir exactament quan arriba, però sí que considero que el moment en què el procés independentista va de baixada és quan comença a ressonar tot això. M’explico: el procés ha Catalunya ha servit per a endarrerir debats que fa temps que s’estan plantejant en altres països occidentals. La raó és que, per una banda, bona part de la reacció contrària al feminisme, a l’antiracisme, etc., és fruit de les crisis econòmiques que hi ha hagut. A Catalunya, la resposta que es va donar a aquesta crisi econòmica es va teixir des de l’eix nacional, i va vertebrar, a partir del 15-M i també a través de l’independentisme, una resposta propositiva a la crisi. És a dir, nosaltres no vam fer com en altres països occidentals on hi havia una reacció: a Catalunya hi havia una acció. Per tant, els discursos racistes que en altres països van servir per a alimentar la reacció, nosaltres aquí no els vam tenir, o com a mínim no van tenir èxit, perquè la resposta vertebrada des de l’eix nacional anava associada a un projecte que interpel·lava feministes, antiracistes, etc. I la societat, també, era més procliu a establir llaços de solidaritat amb aquests col·lectius. Tampoc al cent per cent, perquè recordem que les persones migrants no van poder votar l’1 d’octubre. Però tot i així, en el moment en què els manters donen suport al referèndum, en el moment que referents del moviment LGTBI com Paul Preciado s’hi mostren a favor, es mou aquesta esperança.
En canvi, en el moment en què el procés independentista falla, la indignació hi segueix sent, i es comença a canalitzar la frustració tal com es canalitza habitualment en altres llocs: contra els migrants, contra el feminisme, contra les persones trans... Si bé a Catalunya tenim una tradició feminista bastant favorable als drets de les persones trans i de les treballadores sexuals, és cert que les disputes que hi ha hagut a Espanya, sobretot entre PSOE i Podemos, entre feministes trànsfobes i transinclusives, a Catalunya també han tingut rèplica. Com que estem subordinats com a país, les feministes trànsfobes d’aquí s’han sentit encoratjades per les guerres culturals que hi ha a Espanya.
Per tant, woke és una paraula que es comença a sentir més en el moment en què cau el projecte independentista i la frustració hi segueix sent. I això coincideix amb la creació d’una Conselleria de Feminismes que, per una banda, és objectiu de tota aquesta frustració. I, alhora, com que PSOE i Podemos ha fet molta gala del feminisme i de l’etiqueta del “govern més progressista de la història” com una manera de rentar-se la cara davant l’opressió promoguda des d’aquest executiu, doncs la part reaccionària de l’independentisme català té l’excusa d’identificar el progressisme amb Espanya, o amb un intent d’Espanya de blanquejar certes coses, com ara la repressió desenvolupada arran l’1 d’octubre. Per tant, s’han ajuntat dos factors: la frustració del procés i la frustració tradicional que es dona quan les feministes, antiracistes i persones LGTBI hi són a tot arreu.
-És possible que, a Catalunya, una part de l’esquerra haja assenyalat, abans que la dreta, l’anomenada “agenda woke”?
-No ho sé. Sí que he vist que la crítica ha estat bastant generalitzada en els dos costats. No sabria dir si més en l’esquerra o en la dreta, però ambdós espectres han remogut aquest marc mental. També hi ha una cosa, en el cas de l’esquerra, que m’agradaria destacar perquè penso que és important: dins dels mateixos moviments feministes, antiracistes i LGTBI, hi ha sectors amb la postura de “si jo soc una dona negra, catalana i trans, parlo i dic la veritat des d’una posició davant la qual els altres han de callar”. En alguns espais hi ha hagut allò que algunes feministes en diem concursos d’opressió. Però aquest no era un grup que es digués woke, i molta gent associa el concepte woke a aquestes formes de fer activisme que no responen a una ideologia concreta, sinó a grups que exerceixen unes pràctiques determinades en uns àmbits determinats en què no són massa ben rebudes. I a vegades l’esquerra ha aprofitat que dins d’aquests col·lectius hi poden haver persones que utilitzen unes formes determinades d’activisme i de conversa que no aporten gaire res, perquè són bàsicament competicions per veure qui està més oprimit i, per tant, qui té més raó a l’hora de parlar d’opressions. Alguna gent associa aquesta mena d’activisme a la manera de fer de tot el col·lectiu. I aquí és on surt, també, el woke.
-I fins a quin punt es pot preveure que aquests relats de desprestigi donen forma a un discurs reaccionari a Catalunya, identificat amb el catalanisme, i amb certes possibilitats d’èxit?
-Aquí s’ha de distingir una cosa que jo penso que és molt important: hi ha hagut, potser, un error a l’hora de considerar que la societat cada vegada és més racista perquè els discursos de Vox, del PP, del Reagrupament Nacional a França, etc. fan forat. Però si hom es fixa en el moment en què sorgeix l’èxit d’aquests discursos reaccionaris, per exemple en el cas d’Espanya, s’adona que és després que els dos partits majoritaris, PP i PSOE, hagin assumit una agenda neoliberal molt forta. Les polítiques migratòries de PSOE i Podemos no tenen gaires diferències amb les que hi havia abans: la gent continua morint a la Mediterrània o es donen successos tràgics com el de la tanca de Melilla. Per tant, hi ha un pòsit racista perquè l’Estat liberal, europeu i democràtic és un Estat racista. L’extrema dreta i el reaccionarisme són fenòmens que guanyen terreny en moments puntuals, i ho fan sigui perquè els partits de l’statu quo estan assumint cada vegada més idees reaccionàries o sigui perquè la societat se sent atacada pel feminisme o per altres lluites. És llavors quan l’extrema dreta, que sempre hi és, es reactiva per donar resposta a una sèrie de demandes.
Per tant, a vegades ens fixem molt en quin partit polític pot estar canalitzant el reaccionarisme, però el problema és que a Catalunya, ara mateix, si algú em pregunta si el Front Nacional o Aliança Catalana tenen possibilitats de fer alguna cosa, la resposta és que ara mateix no se sap. I no se sap per dos motius. Primer, perquè tradicionalment, els discursos més reaccionaris els ha abanderat l’espanyolisme, sobretot pel fet que disposa d’un Estat, i el PSOE compta amb més eines per fer d’extrema dreta contra els catalans de les que en té el Front Nacional o Aliança Catalana. I en segon lloc, perquè hi ha gent dins de l’àmbit de l’esquerra que ja està fent un discurs reaccionari. Crec que s’ha de diferenciar entre el reaccionarisme i l’extrema dreta. I en el cas independentista més, perquè una extrema dreta catalana, una dreta radical populista, en una situació en què Catalunya no és independent i no té un Estat propi, no té tanta força per si mateixa com l’extrema dreta espanyola.
El que a mi em preocupa, sincerament, són els reaccionarismes que s’estan identificant dins de la CUP, dins d’Esquerra Republicana o dins de Junts per Catalunya. Aquest últim partit té una vessant populista de dretes amb tot el corrent més borrasista que és ben significatiu, en tant que Laura Borràs no va apostar per establir un cordó sanitari contra Sílvia Orriols a Ripoll, possiblement perquè comparteixen alguns votants: el votant més emprenyat i el més procliu al populisme i al lideratge unipersonalista. Llavors, em preocupa això: Aliança Catalana o el Front Nacional de Catalunya poden ser, a la llarga, partits com Vox? És difícil. No és impossible, perquè mai no es pot donar res per fet, però és molt difícil. El que és preocupant és que els tres partits independentistes, per si mateixos, donen pistes que dins de cadascun d’ells hi ha elements reaccionaris. I jo entenc el reaccionarisme com una resposta contra el feminisme, l’antiracisme, etc.
-Per últim, tal com ha fet amb Junts, podria posar algun exemple de casos d’aquest tipus dins d’ERC o de la CUP?
-Cal pensar que un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya el 2013, Jordi Casacuberta, era d’Esquerra Republicana. Alhora, ara mateix, a ERC, dins del sector més crític amb la direcció, hi ha hagut persones que s’han manifestat amb certa apatia envers el feminisme. I de fet, qui fora conseller d’Acció Exterior i referent del partit a Barcelona, Alfred Bosch, va ser apartat per encobrir un cas d’assetjament.
Pel que fa a la CUP, hem vist debats com ara el de l’aparador de Sant Cugat del Vallès, amb la representació d’una dona negra servint safates en una pastisseria. Hi va haver crítiques des de la CUP per aquesta representació amb pòsit racista, i des de la mateixa CUP van sorgir contracrítiques dient que les crítiques inicial responien lluites identitàries que no tenien relació amb la classe treballadora. Per tant, es tornava a reproduir aquell discurs que llevava importància a l’existència de discriminació històrica contra les dones afrocatalanes. És la prova que el racisme és transversal, com el masclisme, i s’expressen de diferents maneres i a través de diferents actors.